Aquesta remor que se sent (Miquel Martí i Pol, 1971)

Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S’han eixugat les fonts i la pols s’acumula
pels carrers i les cases.

Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s’alci
la pols que hi ha pertot
i l’aire no esdevingui, diuen, irrespirable.

Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l’aire.

Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.

I, tan mateix, la remor persisteix.

---

This soft rustle comes not from the rain.
It has not rained for so long
wells dried up, and dust piles up
across streets and houses.

This soft rustle comes not from the wind.
Wind has been forbidden,
to prevent the storms of dust
that foul the air — so we are told.

This soft rustle comes not from words.
Words are now forbidden,
to avoid upsetting the peace,
the fragile calmness in the air.

This soft rustle comes not from thoughts.
They are now forbidden too,
to evade the want for words
and the inescable catastrophe.

And yet, the rustle remains.